Humanitzar l’arquitectura a partir de les preexistències

​

L’objectiu d’aquest article no és comentar la intervenció i el programa de la SESC Pompéia amb detall sinó centrar-nos en una part més petita: les preexistències. D’aquesta manera busquem trobar i definir el valor patrimonial i el associat que va, si fem una abstracció, a la teoria de la relativitat o la concepció de l’art. En aquest cas a l’inici del projecte, les percepcions sobre el patrimoni canvien i el que és més interessant encara, després de la intervenció, el “grau” de patrimoni torna a canviar, passant de tenir en un estat inicial, un valor patrimonial per a l’usuari del barri i posteriorment i gràcies a l’actuació, un valor més globalitzat causa de la importància de l’obra i l’autor.

 

Lina Bo Bardi (Roma 1914 - Sao Paulo 1992) aterra al Brasil el 1946 i és allà, on influenciada per la situació crítica i l’escassetat de mitjans del país, aconsegueix trobar-se a si mateixa per esdevenir una persona no solament capaç de projectar per la ciutat i la gent, sinó també per canviar la vida d’aquesta gent. El Centre d’Oci SESC Pompéia es troba al barri de Pompéia, el qual neix a principis del segle XX a causa d’una subdivisió de lots de finques al nord de la ciutat que donen cabuda a aquesta nova zona majoritàriament conformada de teixit industrial. El projecte que realitza Lina podem considerar-lo com tardà en la seva vida com a arquitecte i aquest, es basa en la rehabilitació d’una antiga fàbrica de barrils de petroli per oferir serveis culturals i d’oci.

 

Lina defineix molt bé la seva idea de projecte i resulta curiós com canvia sobtadament. En un inici es planteja el projecte com una intervenció d‘“obra nova” però, un cop observades les necessitats del lloc i de la gent, aquesta idea canvia i les preexistències passen a un primer pla molt rellevant en el projecte. Val a dir que Lina estudia a Itàlia i abans d’anar-se’n al Brasil, i després de la Segona Guerra Mundial, al seu país d’origen hi ha una discussió important sobre els conceptes de “història” i “preexistències” que l’arquitectura porta intrínsecs. Es té una consciència molt important que l’arquitectura moderna no pot deixar de banda les preexistències, el trobat, el que ha estat. La idea preconcebuda del valor no patrimonial dóna un gir radical i el projecte es planteja des del punt de vista oposat: preexistències, arquitectura per a la gent, ocupació de l’espai previ a la intervenció ... Com intervenir en i amb les preexistències? “Entrant per primera vegada en la llavors abandonada fàbrica de tambors de Pompéia (...), van ser aquells galpons distribuïts racionalment d’acord amb els projectes anglesos de començaments de la industrialització europea de mitjans del segle XIX. Em va encantar l’elegant i precusora estructura de formigó. Recordant Hennebique, vaig pensar després en el deure de conservar l’obra. (...) La segona vegada que vaig estar, un dissabte, l’ambient era un altre; un públic alegre de nens, mares, pares i avis passaven d’un pavelló a un altre i els joves jugaven a fútbol sota la pluja, (...). Vaig pensar: tot això ha de continuar així, amb tota aquesta alegria.” (Lina Bo Bardi, 1993)

 

En enfrontar-se a un projecte on l’usuari acaba sent “la ciutat” cal tenir molt clar què està passant a la zona d’intervenció i quin ús i valor té per als usuaris i per als no usuaris. El fet de plantejar-se el mantenir o no les preexistències és una cosa que pot sortir bé, o pel contrari ser un fracàs, i en aquest cas, la combinació de l’obra nova amb l’existent es complementa amb una autenticitat única.

​

Parafrasejant Lina Bo en un escrit de 1993, el caràcter auster i utilitari de la troballa, és a dir, de les preexistències, va ser preservat i recuperat mitjançant l’anomenada “arquitectura pobra”. Aquest terme no ho fa al sentit de la indigència i la pobresa en si, sinó al sentit de l’artesanal, allò que aconsegueix explicar i expressar el desitjat amb una dignitat excelsa però a través de mitjans humils. A la segona meitat dels anys 60, apareix un moviment artístic a Itàlia denominat com el “art povera” el qual es desenvolupa a partir de materials humils i artesans. Les obres d’aquest corrent artístic estan valorades bàsicament per l’evolució i la transformació que pateixen els materials usats amb el pas del temps i en conseqüència, de les obres. El centre d’oci assoleix una gran conciliació de l’arquitectura moderna amb els espais industrials i aconsegueix reflectir aquest canvi de com a partir d’intervencions i materials austers, s’aconsegueix un resultat excel·lent donant un lloc digne als usuaris que, anteriorment, ja s’havien apropiat d’aquest espai.

 

Per llavors el concepte de “patrimoni industrial” comença a adquirir un valor inexistent fins al moment, i aquesta obra ho exemplifica clarament, doncs l’obstinació de Lina Bo per conservar l’antiga fàbrica no només va venir donat per les visites prèvies que va fer on observa la colonització de l’espai per la gent del barri, sinó també per la potència i el valor que podia arribar a tenir el recinte del SESC entès com un antic edifici industrial. El fet de mantenir la fàbrica reduïa l’espai disponible per a pistes esportives a una petita cantonada de la parcel·la que, a més, comptava amb un passadís central sobre el qual no estava permès construir causa d’una galeria d’aigua subterrània. La solució a aquest problema va ser radical. Al costat de l’antiga fàbrica, que es reutilitza com a contenidor cultural, es construeixen tres peces de formigó que contenen els espais esportius. En relació a aquest canvi de visió del patrimoni i el que representa per a la gent del barri ens agradaria introduir una cita d’Hans-Georg Gadamer on explica que la percepció canvia, que està en constant transformació: “(...) no podem mirar a la natura amb uns altres ulls que amb els de persones educades artísticament. Recordeu, per exemple, com es descriuen els Alps encara en els relats de viatges del segle XVIII: muntanyes terrorífiques el horrible aspecte i la espantosa ferocitat, eren sentits com una expulsió de bellesa, de la humanitat, de la tranquil·litat de l’existència. Avui dia, en canvi, tothom està convençut que les grans formacions de les nostres serralades representen no només la sublimitat de la natura, sinó també la seva bellesa més pròpia.”

 

El patrimoni no és tant l’objecte sinó el debat que es genera al voltant d’aquest objecte, en cada moment. És per això que entenem que el terme patrimoni és obert i dinàmic ja que va patint constants canvis causats per les diferents interpretacions al llarg del temps. Com diu Rem Koolhaas, l’important no és com restaurem o preservem, sinó el per què. Crida l’atenció que en aquest cas és molt probable que gent del mateix barri de Pompéia tinguessin una visió de la fàbrica com un element degradat i degradador del lloc mentre que altres tants empatizaran amb el lloc i veiessin cert valor en aquest. Per bé o per mal el que acaba fent que l’edifici actual hagi transcendit i marcat un nou estil, es deu en gran part als usuaris i a la repercussió de la rehabilitació, i per descomptat, al valor que porta intrínsec el nom de Lina Bo Bardi.

​

Aquesta proposta de conservar l’existent per donar-li una funcionalitat diferent de la que havia tingut fins ara, és una cosa de gran transcendència. De fet, inaugura la tendència, generalitzada avui dia, de reciclar edificis industrials per transformar-los en centres culturals, en definitiva, preservació del patrimoni, o millor dit, transformació a patrimoni. Un dels exemples més clarividents és la Tate Modern de Londres. Aquest museu, reformat per Herzog & de Meuron albergava antigament una central d’energia elèctrica. El 1994, es realitza el projecte i el seu programa canvia al d’un museu. Aquesta proposta guanya el concurs per la simplicitat que presenta, el respecte per l’arquitectura original (preexistències) i per la funcionalitat de l’espai interior. Si ens fixem té una relació directa amb el SESC on preval el respecte per l’arquitectura original i a partir de la qual neixen espais funcionals, il·luminats i pensats per i per a la ciutat i els seus ciutadans.

​

El valor patrimonial moltes vegades apareix al costat d’un canvi d’ús, és a dir, quan interactuem amb l’objecte en qüestió i vam descobrint el valor desconegut que conté. Creiem que la rehabilitació de Lina Bo al SESC té una reflexió molt potent; la d’obrir-se i entendre les necessitats i el grau d’actuació a realitzar en el lloc plantejat. Probablement, l’edifici no destaqui pel programa o l’interior (que també) sinó per la potència de la proposta, el que manté i el que rebutja, i la utilització dels recursos i materials justos per aconseguir fer-ho. En definitiva, el SESC Pompéia esdevé un element patrimonial de caràcter social, i també una referència en el col·lectiu. Actualment la intervenció manté el valor social i cultural que tenia però després de la intervenció, aquest s’ha incrementat. El fet de ser un edifici “revolucionari” en l’època i la transcendència que té i tindrà al llarg de la línia del temps, que no cessa, sembla indicar que aquest valor social, cultural i arquitectònic seguirà in crecendo.

​

​

​

​

Bibliografía

 

- Bardi, Lina Bo y Carvalho Ferraz, M. (1993). Lina Bo Bardi. Milano: Ed. Charta.

 

- Braghirolli, Ângelo (2009). “El pionerismo de Lina Bo Bardi. Implantación del SESC Pompéia en la antigua          fábrica Pompéia, São Paulo”. Dearq Industrial Heritage in Brazil, (06), Bogotá, pp. 165-167

 

- Granados, Catalina (2014). “SESC”. Vida y obra de Lina Bo Bardi. (PDF) Publicado por ISSUU disponible en: https://issuu.com/catalinagranados/docs/linabobard

- Guitérrez, Alicia  (2015). “SESC Fábrica Pompéia”. AV Monografías Lina Bo Bardi 1914-1992, (180) pp. 80-89.

 

- Wisnik, Guilherme (2015). “La dimensión simbólica”. AV Monografías Lina Bo Bardi 1914-1992, (180) p. 30

 

- Zabalbeascoa, Anatxu. 2014. “Lina Bo Bardi, al rescate de los arquitectos”. Blogs EL PAÍS, Madrid, disponible en: http://blogs.elpais.com/del-tirador-a-la-ciudad/2014/08/lina-bo-bardi-al-rescate-de-los-arquitectos.html.